De Prats de Lluçanès. Biòloga, doctora i investigadora en neurociència clínica i experimental a la UMC d'Utrecht.
Sóc de Prats de Lluçanès on vaig viure fins als 18 anys. Vaig marxar a Girona a estudiar biologia. L’últim semestre de la carrera el vaig fer a Bèlgica a través d’una beca Erasmus. Això em va obrir les portes del món.
Vaig veure laboratoris d’altres universitats que destinaven molts més recursos a la investigació que no pas a Catalunya. Allà vaig fer molts contactes i vaig decidir continuar estudiant per poder-me dedicar a la investigació. I així, gràcies a una connexió de Bèlgica vaig poder anar a la Universitat de Würzburg (Alemanya), on vaig començar el màster de neurociències. Sabia que la biologia m’encantava, i que volia fer biologia de laboratori. El cervell sempre m’ha apassionat i vaig decidir tirar a la neurociència.
Després vaig decidir fer un doctorat i dedicar-me a estudiar malalties mentals i com tractar-les. Em van acceptar a la universitat d’Utrecth per fer un doctorat que dura 4 anys. Així que el 2020 vaig marxar cap a Utrecht.
Sí, sense camp mena de dubte. Recomano a tots els estudiants aprofitar les beques Erasmus.
Un cop surts de Catalunya i d’Espanya, se t’obren moltes portes tant a nivell professional com intrapersonal. Sortir a fora et fa adonar que hi ha moltes oportunitats. Jo no hauria dit mai que acabaria vivint a l’estranger, però l’estada a Bèlgica amb la beca Erasmus ho va canviar tot.
La família, els amics i el temps, el sol. La veritat és que trobo a faltar molt el sol. El temps aquí és força depriment. Quan torno a casa sempre em centro en la família i els amics. Trobo a faltar la gent, i també parlar el mateix idioma. Però si vols millorar professionalment, has d’estar disposat a fer alguns sacrificis.
És difícil i no n’estic segura, però tornar sempre és una opció. Els hiverns es fan molt llargs aquí… Quan s’acaba l’hivern encara tinc ganes de tornar a casa, però ara mateix no tinc cap vincle amb les universitats catalanes.
En el meu àmbit, la investigació científica, caldria que Osona, Catalunya i l’estat espanyol s’adonessin en general de la importància de dedicar diners a la investigació. Potser llavors, no seria tan necessari que els investigadors haguéssim de fer la nostra feina en d’altres països.
No en tinc ni idea, però m’agradaria ser professora a alguna universitat.
Penso que Catalunya i Espanya ho han gestionat bastant millor que no pas Holanda. Quan vaig arribar, a l’octubre, es va començar a fer un confinament total. Però jo anava al supermercat amb mascareta i la gent em mirava estranyada. Ningú portava mascareta. En canvi, a Alemanya sí que eren molt més estrictes en aquest sentit.