Explica’ns exactament què fas a IQVIA.

Porto un equip que dissenya i implementa estudis observacionals i epidemiològics a nivell global. Són estudis amb diversos objectius com, per exemple, avaluar la càrrega social i humanística de certes malalties, entendre patrons de tractament en la pràctica clínica habitual, qualitat de vida de pacients, etc… IQVIA es defineix com una “Human Data Science Company” i té més de 10.000 treballadors arreu del món.

Què et va portar a marxar d’Osona?

Per una banda, motius professionals. Per l’altra, tenia una inquietud personal de veure altres maneres de fer les coses. Hi ha diversos punts de la meva vida en els quals em toca decidir si em quedo o marxo i no sempre ha estat fàcil perquè sentimentalment estic molt lligada a Vic. Per exemple, quan vaig fer el MIR i vaig haver de triar hospital per fer la residència, podia haver agafat la plaça a Vic, però tenia 25 anys i m’atreia molt la idea de fer-ho en un hospital gran. Vaig anar a l’Hospital de Bellvitge i va ser una bona elecció. Quan vaig acabar la residència vaig tornar a la comarca un any i mig i vaig cobrir la plaça de metge de Sant Julià de Vilatorta i Folgueroles. Mentre era a Sant Julià vaig fer les oposicions de metge de família i aquí va ser l’altre moment on vaig haver de decidir què fer. Finalment em vaig decantar per Barcelona. Crec que aquesta decisió ha marcat la resta de la meva vida professional i personal. Em podia haver quedat per la comarca i viure potser una vida més tranquil·la en un entorn més conegut, però finalment vaig decidir tornar a agafar la plaça a Barcelona, Vic en aquell moment se’m feia petit.
Al cap d’un any em van donar una beca de La Caixa i me’n vaig anar a fer un màster de salut pública a Londres. Quan vaig tornar de Londres se’m va tornar a plantejar el dubte perquè em va sortir una oferta professional a Vic, però vaig tornar a optar per quedar-me a Barcelona, en aquest cas, perquè l’oferta professional em va interessar més. Aquestes decisions no han estat sempre fàcils. He après a viure amb la dualitat del que et diu el cap i del que et diu el cor.

Tens pensat tornar a viure a Osona algun dia?

Ara no m’importaria gens tornar. Ara ja porto una vida més familiar, tinc un fill i a la comarca es viu molt bé. En l’àmbit professional ja he cremat diverses etapes i amb la possibilitat de teletreballar seria més fàcil tornar-m’hi a instal·lar. En aquests moments el que em plantejo i em faria molta il·lusió és fer alguna col·laboració amb la facultat de medicina. Si no, també em plantejo tornar quan em jubili, si més no, a temporades. Tinc molts amics a Osona i sempre seré de Vic.

Com veus la comarca des de la distància?

La veritat és que des de fora és difícil fer-te una idea clara de tot el que es mou a la comarca. Crec que la imatge que ens emportem probablement és equivocada. Des de fora a mi encara em sembla molt endogàmica, poc cosmopolita, encara hi ha molts prejudicis potser… però a la vegada hi ha gent molt innovadora i amb molta empenta.

Respecte a la captació i retenció de talent, què creus que hauríem de millorar a Osona?

Se’m fa difícil opinar perquè hauria de conèixer millor que s’hi està fent ara. Potser aquesta és la resposta: que no es coneix massa què s’hi fa i quines oportunitats ofereix.

Quina és la teva opinió respecte a la gestió que s’ha  fet a Catalunya i Espanya de la COVID19?

A l’inici, com a epidemiòloga, em va sorprendre que no es reaccionés molt més ràpid quan a Itàlia ja hi havia centenars de casos. Es va tardar moltíssim a tancar fronteres. Vam pecar de mirar-nos el melic i no voler aprendre del que estava passant als països on el brot va arribar abans. No sé si per por a l’alarmisme o per ignorància, la informació que es va donar tant a la població com als professionals sanitaris va ser que no calia preocupar-se massa. Jo recordo converses amb companyes metges que em deien que estigués tranquil·la, quan ja es veia mirant les dades d’Itàlia que la transmissió era molt més alta que la grip i la mortalitat també. Jo em posava les mans al cap. Segurament no es van involucrar els experts necessaris. En aquest país tenim bons epidemiòlegs i aquests segur que ho varen veure a venir. Per a mi el gran problema han estat els transmissors asimptomàtics, que fan molt difícil controlar la transmissió, si no es fan tests a la població de manera massiva.
Hi ha hagut altres temes molt delicats com la gestió de les residències, la comunicació contradictòria sobre l’ús de la mascareta… Com a cosa positiva, m’ha impressionat la capacitat de reacció del sistema sanitari: s’han triplicat les UCI’S, s’han remodelat els hospitals, s’han habilitat pavellons, etc. I també, com la població s’ha organitzat per cosir mascaretes, cuidar els avis… Hem demostrat que som una societat civilitzada.

Comunicació Creacció